Divorci i mascotes

El tema de la situació de les mascotes de la família després d’una ruptura matrimonial o convivencial exigeix urgentment unes pautes de resolució homogènies que evitin la varietat de criteris que actualment mantenen els jutjats i tribunals a l’hora de resoldre aquestes controvèrsies.

Alguns consideren que els animals de companyia són mers béns mobles, sotmesos a les normes generals d’administració com qualsevol altre bé, sense que als processos de família es pugui establir cap obligació sobre els mateixos, sense perjudici de l’acord privat de les parts al respecte.

Altres jutjats i tribunals, en canvi, entenen que qualsevol mascota és un membre més de la família, subjecte a les mesures que es puguin adoptar sobre la guarda, visites i despeses que requereixen.

Davant d’aquests dubtes, hem consultat experts en dret de família per a contribuir a que s’unifiqui aquesta disparitat de criteris. La majoria ha coincidit en la necessitat d’una reforma legislativa que solucioni les dificultats d’adoptar mesures sobre uns béns que tenen unes connotacions tan especials per a l’ésser humà en la societat actual que, sense arribar a requerir una comparativa equivalent a la dels fills, disten molt de poder ser contemplats com un bé moble més dels que integren la comunitat o societat del matrimoni o la parella.

Al mateix temps, es fan ressò de les diferents solucions que s’han hagut d’adoptar en la pràctica processal i en els fonaments jurídics d’aquesta, alguns dels quals conclouen que mentre no es produeixi aquesta revisió legislativa, la resposta a la pregunta plantejada ha d’apuntar a les normes generals d’administració de béns.

No obstant això, també es declara l’oportunitat que en el procés de família es fixin les obligacions de cada membre de l’exparella pel que fa a la mascota, a fi d’establir el règim regulador d’atenció a l’animal en cada període, donant importància algun d’ells a la possibilitat de fer-lo coincidir amb els menors, si n’hi ha, en cada un de los períodes que s’estableixin. Des d’aquesta òptica, es recorda que la interpretació de les normes s’ha de fer d’acord amb la realitat social del temps en què s’han d’aplicar i analitza la problemàtica i les diferents solucions que de moment s’estan donant.

Tot i així, altres experts consultats de moment no veuen possible que hi hagi cap pronunciament judicial sobre un règim de custòdia, visites i despeses de mascotes com a béns que són en els procediments principals de família, cosa que no obsta a donar solució a la qüestió, però en un altre àmbit procedimental distint, que és el de la liquidació de la societat de guanys, si aquest és el règim econòmic pactat.

Afegeixen que fins que no arriba aquesta reforma legislativa, s’ha d’anar a un judici declaratiu —és a dir, fora del procés de família—, perquè aquestes qüestions no tenen cabuda en el procediment matrimonial en no estar previst legalment. De la mateixa manera, s’haurà de subjectar a les normes generals de l’administració de béns, sense que s’hagi de fer extensiu a les mascotes un sistema de custòdia, règim de visites i contribució a les necessitats, com si es tractés d’un menor d’edat.