PARTICIÓ DE L’HERÈNCIA. DEUTE A FAVOR D’UN DELS HEREUS

Sol·licitada la divisió judicial d’una herència per desacords entre els cohereus, es discuteix la inclusió en l’inventari d’un crèdit d’un dels hereus per les reformes dutes a terme en un habitatge propietat del causant 18 anys abans de la mort.

L’hereva (una de les filles de la difunta) que reclama el crèdit a càrrec de l’herència exhibeix un document privat en el qual es fa constar un increment patrimonial de quantitat elevada a compte d’aquestes obres i el desig de la posterior causant (la mare) de deixar constància i reconeixement com a passiu en la seva herència del capital invertit per ella i el seu marit en l’immoble.

L’altra hereva (també filla de la difunta) s’hi oposa. Considera que el termini per a exigir aquest import ha prescrit, atès el llarg període de temps transcorregut des que es van efectuar les obres i que a més no es tracta d’una despesa sobre béns hereditaris, per ser en vida de la causant.

La controvèrsia ha arribat al Tribunal Suprem, que ha resolt a favor de l’hereva que reclama el crèdit a favor seu a càrrec de l’herència. L’alt tribunal assenyala que l’acord contemplat en el document privat no és un pacte successori prohibit, perquè no es dirigeix a ordenar la successió, sinó a fixar el moment d’exigibilitat del crèdit. Que l’exigibilitat d’aquest quedés ajornada a la defunció de la mare no comporta cap contracte successori perquè la mare no regulava la seva pròpia successió en front de la filla i el gendre. La pretensió de la recorrent no estava prescrita quan va morir la mare, sinó que va ser llavors quan la va poder fer valdre. En definitiva, el termini de prescripció no es va iniciar fins el moment de la mort del causant.