Pensió alimentària

El Tribunal Suprem (TS) ha confirmat que un pare i la seva filla poden signar un contracte d'aliments (també anomenat cessió de béns a canvi de cures) encara que, per ser família, ja existeixi una obligació legal de prestar aliments en cas de necessitat. És a dir, el fet que la llei digui que certs parents han d'ajudar-se no impedeix que, a més, puguin pactar un acord "de pagament" en el qual una persona cedeix béns i l'altra es compromet a cuidar-la i atendre-la.

En aquest cas, una filla va demandar a la seva germana perquè es declarés nul el contracte que el seu pare havia signat amb la seva germana el 2009. Segons aquest contracte, el pare li cedia a la seva germana tres immobles a canvi que ella li donés "sostre, habitació, vestit i assistència mèdica" i, a més, el tingués a casa seva i amb la seva companyia. La demandant deia que això era una forma encoberta de "regalar-li" el patrimoni a la seva altra filla i perjudicar l'herència. També demanava, com a alternativa, resoldre el contracte per incompliment flagrant.

El jutjat de primera instància li va donar la raó i va declarar la nul·litat, però l'Audiència Provincial va revocar aquesta decisió, i ara el TS confirma la sentència d'apel·lació: el contracte era vàlid i onerós. Per al TS, el contracte d'aliments (CC art.1791) no és el mateix que els aliments "de llei" entre parents (CC art. 142 s.), en el contracte es pacta una prestació assistencial àmplia, que pot incloure convivència, atenció personal i companyia, i això no deixa de ser una contraprestació amb valor, encara que tingui un component afectiu. A més, el TS entén que aquí sí que va haver-hi una cura real durant gairebé set anys i que la filla va destinar els rendiments dels béns per atendre el pare. Amb tot això, no veu simulació ni incompliment.

 

Si us trobeu en una situació similar a la descrita, els nostres professionals poden prestar-vos l'adequada assistència i emprendre les accions que puguin resultar pertinents.